Les "Normes de Castelló" (nom amb què és coneguda popularment aquesta efemèride) no són més que l'adaptació de la normativització fabriana a la nostra varietat regional de la llengua catalana; però, en una situació sociopolítica tan absurda com l'autoodi que patim al País Valencià, un gest tan normal i lògic com el que van protagonitzar els nostres erudits, escriptors i editors de fa setanta-sis anys ha esdevingut d'una transcendència cabdal i, així, aquella acceptació voluntària de l'autoritat filològica de l'Institut d'Estudis Catalans s'ha convertit en el reconeixement oficial de la unitat de la llengua més important de la nostra història recent i, per tant, en un símbol que cal preservar i popularitzar.

Un símbol de la unitat de la llengua catalana i un símbol, també, de l'envejable dinamisme cultural que llavors tenia la ciutat de Castelló, considerada pel monoverí Azorín com "la capital cultural del país": per això, la revista "Taula de Lletres Valencianes" (a qui devem la crida –"als escriptors valencians i a les publicacions valencianes"– que hauria de permetre arribar a una unificació ortogràfica acceptable per a tothom i superar l'estat caòtic en què es trobava la nostra llengua) va proposar la nostra capital comarcal com a "marc incomparable" de l'aplec unificador; per això, la Societat Castellonenca de Cultura (i amb ella, patriotes del pes de Salvador Guinot, Gaetà Huguet o Àngel Sánchez Gozalbo) va ser, per raó sobretot del respecte de què gaudia en tots els sectors del valencianisme, la "cara pública" del projecte i la responsable de redactar les bases normatives.

Com a exemple de la diferent consciència lingüística que es tenia a Castelló i a València, cal recordar que la Societat Castellonenca de Cultura considerava innecessari aquest projecte, perquè ja havia acceptat de ple les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans; però, davant de les reticències valencianes a acceptar el fabrisme, es va sumar de forma entusiasta considerant que –malgrat tot– podia ser positiu, si servia per a dignificar la llengua i, a poc a poc, anar acostant-la a l'estàndard nacional… En paraules d'Àngel Sánchez Gozalbo (en una carta a Carles Salvador, datada el 25 d'octubre de 1932): "[el projecte de regles ortogràfiques transaccionals] suposa un retrocés per a la Societat Castellonenca de Cultura, que ha acceptat de ple les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans; però nosaltres estem decidits a no discordar i a sumar-nos a la majoria per bé de la llengua. Ara bé, en tot lo que siguen obres d'alta investigació nosaltres seguirem les Normes de l'Institut […]. Jo crec que no devem perdre de vista el dia que sigam tots uns els habitadors de les terres de llengua catalana […]. És llastimós que no vullguen aprendre la llengua en lo de Pompeu, però poc a poc farem que així siga".

Però que l'eufòria pel record de pretèrites glòries no ens porta a ser ingènuament optimistes: la situació en què es troba el català al País Valencià segurament és la pitjor de la seva història […]"

No ens enganyem, el català al País Valencià està sofrint les pitjors amenaces i agressions des de fa molt de temps. El govern valencià en les seves campanyes com 'El valencià, clar que sí' i 'En valencià naturalment' només són burles a la nostra llengua i només fa falta observar l'actual imposició de la matèria de Ciutadania en anglès, que per si fora poc que el govern del PSOE la imposa, el govern valencià l'ha de boicotejar i donar-la en anglès, indignant. Una altra ferida que ha rebut la nostra llengua és la del tancament de la emissió de TV3 al País Valencià, on ja està afectada la ciutat d' Alacant. Què fem? Mirem Canal 9?

Només n'hi ha una alternativa per aconseguir normalitzar la llengua a tots els Països Catalans, conscienciar al màxim els ciutadans sobre la importància de la nostra llengua i de la força que podem fer com a consumidors d'esta. Hem d'entendre també que no podem normalitzar la llengua dins d'un Estat que no vol que ho fem i dia a dia està agredint-la.

Així que per la nostra terra, per la nostra cultura i per la nostra llengua, prenem el carrer per fer-nos escoltar, per fer sentir a la gent que no estem morts. Parlem català al País Valencià i ni res ni ningú ens farà canviar.

Visca la terra!

Organitza: COMISSIÓ DEL 32 (MAULETS, ENDAVANT, SEPC i CAJEI)

Col·labora: Associació Cultural Esportiva Bell-lloc del Pla, Associació Cultural Pla Redó de les Alqueries, Resistenda, Penya Estel Groc de Vila-real, STEPV, Comunicadors per la Pau, COS, FAB Borriol, Casal Popular de Castelló, Pub La Lola.