|
Histò ria d'uns joves independentistes i una banda armada
l'Alacantí, 07/05/2009
Esta és la història de
quatre joves independentistes i una banda armada.
Comunicat-conte de fets reals
Va ser a una bonica nit
alacantina, quan
ja les nits són caluroses però la brisa marina fa més suportable esta
calor. Es trobaven passejant pels carrers quan de sobte va aparéixer un
dels malos “policía secreta! Sacad todo lo que tengáis!” i de sobte van
arribar més cotxes, dels quals van eixir encara més maderos, un total
de quatre.
Quan els joves van començar a traure tot el que tenien, entre uns
aerosols van aparéixer unes enganxines contra l’ús del kubotan, al que
un dels malos (el que tenia més cara i actitut de mala llet) va
contestar “así que vosotros sois de los que dice que la policía
reprime!” i immediatament, com volent donar la raó a estos joves, va
enganxar a un i el va espentar per a que es ficara contra la paret amb
els braços i les cames obertes. Llavors va començar el circ.
L’actitut violenta i xulesca per part de la banda armada va ser
constant “Estamos en españa! Háblame en español!” (pareix ser que és la
carta de presentació de les forces d’ocupació a Alacant) davant
l’actitut d’un dels joves de no cedir, les coses es van ficar més
esperpèntiques encara, amb més espentons i més insults. “Os vais a
comer las pintadas más grandes y caras que se hayan hecho esta noche”
van dir demostrant que els té igual fer justícia o no, simplement
volent satisfer els seus instints autoritaris.
Durant una hora de retenció, els insults van ser constants, acompanyats
d’una puntada de peu a un dels joves perquè van considerar que no tenia
les cames lo suficientment obertes. Un dels joves (que no estava
d’esquenes) relata que al madero se li va ficar cara d’orgasme quan li
va pegar al seu company la puntada de peu.
A més mentre registraven a un dels quatre, van agafar la seua motxilla
que contenia objectes personals i la seua carpeta de la universitat
molt ben decorada amb engantxines de tot tipus. Van començar a mirar a
l’interior de la carpeta i només van trobar apunts de la carrera de
matemàtiques dels que segurament no comprenien res. I frustrats per no
trobar res de “comidilla” la van buidar d’apunts per endur-se a
fotocopiar les tapes (pareix ser que els va molar la carpeta). Al
tornar-li els apunts, es van esmerar a desordenar-los tots, i quan el
company els va demanar per favor que intentaren deixar-la tal com
l’havien trobada li van contestar:”No eres tan listo que estudias
matemáticas? Tú te los sabrás ordenar!”.
Així que se la van endur només per dur una engantxina en contra de la
construcció del TAV a Euskal Herria on es podia llegir Boikota eta
Sabotaia que com bé van dir, és l’idioma dels pro-etarres...
Després de la sessió de repressió i autoritarisme, el madero de la mala
llet va acabar separant a un dels joves per dir-li amb mirada fixa i
amb un intent molt penós de voler assustar al nostre company “hijos de
puta como tú son los que matan a compañeros míos en vascongadas!” “a la
próxima te vas a cagar” “nos volveremos a ver! Vaya si nos veremos!”.
“Segur que ara s’està molant mogolló” va pensar el jove.
Al final es van endur a comissaria a un dels companys perquè no tenia
la targeta de classificació espanyola (DNI que li diuen) i van marxar
com triomfals, qual lleó que agafa la seua presa, però sense ser més
que titelles amb el cap buit que obeixen cegament als interessos dels
rics.
Els companys, i a la volta amics, del jove que se van endur a
comissaria van anar a arreplegar-lo a la porta, i a l’eixir va començar
el segon acte d’esta història. Una persecució dels policies secretes
(de lo més cutre, tot i que ells es vorien com a superdetectives en
Miami) al llarg de 2 barris alacantins. La situació més trista per part
dels secretes es va donar quan se li va donar la volta a la truita. Un
d’ells, que portava seguint a peu als nostres companys, va vore com
farts de que els seguiren, es van girar i van començar a caminar
darrere del secreta. Al girar dos cantons, mentre un dels joves el
mirava, va fer un intent d’entrar a un portal (com si visquera ahí, i
esperant que el jove se n’anara), vist que este no se n’anava, pareix
ser que va pensar que estava fent prou el ridícul, va deixar de fer
teatret i se’n va anar caminant.
La persecució en els cotxes va durar fins un dels pulmons d’Alacant, el
Tossal, quan els joves caminaven per la muntanya i va aparéixer un dels
cotxes derrapant qual Michael Knight al seu cotxe fantàstic, i els
nostres companys, que s’havien tirat a terra per a que no els vegeren i
il·luminats i agafats pels potents fars del cotxe van començar a riure
per lo ridícula i esperpèntica que era la situació. Els nostres
companys no saben quan ridículs se sentirien els components de la banda
armada, veient que el seu intent “operació especial de seguiment” era
per a ells motiu de risa i burla.
Al final els joves van aconseguir despistar als malos quan van llevar
la bateria dels mòbils (que per cert, es poden utilitzar com a
localitzadors) i es van perdre entre els obscurs i acollidors carrerons
alacantins.
I així és com són les nits alacantines companyes, una ciutat en la que
en qualsevol moment et pot aparéixer la banda armada de los malos,
formada pel madero de la mala ostia (ignorem els traumes infantils que
l’han dut a ser així), el sexi-madero (la barreja perfecta entre madero
autoritari i metrosexual), el fuertecito (caracteritzat pel seu volum i
el seu orgull per lo fort que està) i el que venia de treballar 20 anys
a Euskal Herria (el més curt i inútil dels quatre, i al que inclús els
propis maderos el manaven callar).
|
