Plantem cara al capitalisme, seguem arran! Països Catalans, 11/09/2009
Arriba,
com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de
Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de
novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou
espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan
necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si
volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones,
com a nació i com a treballadores.
Mentre la nostra terra resti esquarterada i dividida i dominada pels
estats capitalistes espanyol i francès, la llibertat plena de la nostra
gent serà una quimera i ens haurem de conformar a viure de les engrunes
que cauran de la taula dels nostres amos, que aquells que ens
administren treballaran per recollir i mostrar com una victòria,
ensenyant-nos a resignar-nos-hi. El sainet protagonitzat pel tripartit
per negociar el finançament ho escenifica clarament. La nova escena del
teatret arriba ara amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l'estatut d'autonomia del Principat. La classe política veu perillar el
tros de cadena que havien sumat a la que ja ens lligava, i que semblava
que ens donava més marge de moviment. No s'han plantejat, com cada cop
fem més gent, que el que cal és començar a estirar per arrancar
l'estaca que ens manté lligats.
Sembla que alguns sectors comencen a entendre que cal avançar cap a la
reivindicació del dret d'autodeterminació. No han d'oblidar, però, que
qualsevol avanç que pretenguin fer ha d'estar basat en la lluita i la
mobilització; faran bé de malfiar-se, doncs, dels partits polítics, que
per bé que es reivindiquen sobiranistes o fins i tot independentistes,
han mostrat sobradament la seua voluntat de restar tancats en les
institucions que els donen de menjar. El canvi “des de dins” s'ha
mostrat clarament com una farsa, i més en un estat com l'espanyol en
què, tot “atado y bien atado”, són habituals les il·legalizacions de
partits i organitzacions, i en què la negació del dret
d'autodeterminació és una constant: des de preveure en la Constitució
l'actuació de l'exèrcit per a protegir la “indisoluble unidad de
España” a mobilitzar la cavalleria mediàtica i judicial pel referèndum
que s'ha de celebrar a Arenys de Munt.
Els estats francès i espanyol són, a més d'instruments uniformadors i
negadors de la diversitat, instruments del capitalisme a casa nostra.
El seu caràcter de classe es fa evident quan la resposta a la crisi
financera són les injeccions de capital als bancs. Quan el sistema
entra en fallida, els governants surten a reflotar institucions
privades. Al carrer, l'atur no deixa de créixer mentre els governs
pacten EROs. Cal que quedi clar, per tant, de quina banda estan els
governants perquè no ho oblidem mai més, i que la resposta ha de venir
de sota, de les treballadores mateixes, per construir unes noves
relacions socials que situen les persones i no el benefici privat al
centre de la societat.
Cal, doncs, lluitar, organitzar-nos en tots els àmbits de les nostres
vides. La lluita comportarà repressió, i d'exemples no en falten:
enguany fa cent anys, a Barcelona es vivia un dels episodis de
repressió més crua de la història de la ciutat, la coneguda com a
Setmana Tràgica, en què l'exèrcit espanyol va reprimir durament les
mobilitzacions populars. També aquest any fa setanta anys del final de
la Guerra Civil, iniciada per tallar de soca-rel els processos revolucionaris que es vivien al nostre país i amb la qual s'iniciava
un dels períodes més foscos i de repressió més dura de la història de
l'estat espanyol. Avui dia la repressió també ens colpeja, i ara són
els mossos d'esquadra els encarregats de carregar contra les
mobilitzacions d'estudiants i treballadors. I aquesta tardor podríem
patir un dur cop repressiu amb l'empresonament del Karim, jove de
Vilanova, per participar en una mobilització contra la crisi, i de dos
joves de Manresa, acusats de tombar el toro del Bruc. Hem d'estar
preparats, doncs, i donar-hi resposta: amb la solidaritat activa i la
mobilització. Cal deixar ben clar que la repressió no ens aturarà,
perquè la lluita per l'alliberament nacional, social i personal és
imparable. Perquè sempre hi haurà veus que es rebel·laran contra la
injustícia.
Ha arribat l'hora de la lluita i de l'autoorganització de
les classes populars catalanes per construir uns Països Catalans
lliures i sense cap tipus d'opressió ni discriminació en un món sense
capitalisme.
Perquè seguim amb el puny alçat, fent onejar les mateixes banderes de llibertat amb les que els nostres avis i àvies ompliren d'anhels i esperances la història d'un poble i una classe.
Amb més força que mai, construïm la Independència i la Revolució!
Plantem cara al
capitalisme, seguem arran! Visca la terra!
Maulets,
el jovent independentista revolucionari
Països Catalans, 11 de setembre de 2009
Arriba,
com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de
Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de
novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou
espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan
necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si
volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones,
com a nació i com a treballadores. 
