Crò nica del "T'eduque i t'emplee" l'Alacantí, 26/04/2010 Que no saben les filles de la classe treballadora què fer després de l’institut? Que els hem furtat tota il·lusió o capacitat per triar el seu futur? Cap problema, els oferim la possibilitat d’entrar a l’exèrcit, amb la gran motivació de tindre una vida emocionant, viatjar a països desconeguts, conéixer gent interessant... i matar-la...
Així que l’exèrcit espanyol va decidir anar a muntar paradeta, el passat dimecres 12 de maig, per promocionar la por i la destrucció a l’Educ@empleo, oferint-se com una bona eixida “professional”. Però no contaven estos milikos en que arribaria un carregament de mauletes i antimilitaristes tortuga a fer-los la mà tant com pogueren, denunciar l’ens opressor que representa l’exèrcit i cagar-se en el sistema explotador que el dona suport.
Molt graciosa va ser la cara (barreja entre estoica i de circumstància) que se’ls va quedar als militars quan van vore aparéixer una dotzena de joves, vestits amb bates blanques i mascaretes per desinfectar la zona del virus militar. La pancarta que es va desplegar, on es podia llegir “Tu decideixes: Obeir i callar o pensar i actuar”, denunciant els soldats com a macabres titelles del sistema, definia molt bé les dos opcions que poden triar les joves de cara al seu futur, i quina representava aquells que anaven vestits de comunió, però ja més entrats en edat.
La resposta no va tardar en esperar, i la seguretat del recinte va arribar a vore què podia fer o com podia fer-ho... llavors va decidir cridar la policia espanyola (pot ser perquè eren els únics uniformes que hi faltaven). Mentrestant, es repartien pamflets denunciant el paper dels exèrcits a l’estratègia neocolonialista del sistema capitalista (baix l’excusa de les accions humanitàries) i les repercussions que tenia esta “institució” en la salut mental dels seus mercenaris.
Finalment va arribar el color blau que faltava, i en comptes de posar-se a formar l’arc de Sant Martí amb els seus companys armats, va decidir expulsar del recinte les joves que realitzaven la protesta, que es van situar a la calçada (perquè tampoc “podien” estar a la vorera). No contaven amb els centenars de joves que romanien fora, passant de la IFA, i que van sumar-se a la pancarta i als crits contra l’exèrcit i la policia.
Al cap d’una estona, i després d’estar espentant algunes joves d’institut, la gent armada va anar a adreçar-se a la gent en bata per demanar-los que se n’anaren. Després d’una assemblea ràpida en que la policia es va retirar per respectar la intimitat de les antimilitaristes (increïble!) es va decidir fer una consulta popular decibèlica (de decibeli, no de belicositat) on per unanimitat totes les joves optaren per que continuàrem fent la mà a les “autoritats” armades.
Tot i així, les joves encara van haver de traslladar-se a un altre lloc (esta volta a la vorera on abans no “podien” estar) i una fila de policies espanyols amb les cames obertes i els braços creuats (al més pur estil Steven Seagal) es van situar enfront la pancarta. Una sort que els maderos, al igual que els militars, siguen de la filosofia d’obeir i callar, perquè quan les joves van girar la pancarta 90º perquè la gent la poguera vore, estos ninots de cartró-pedra es van quedar altra mitja hora mirant la paret (com esperant a rebre ordres noves).
Finalment, les joves antimilitaristes van comunicar una volta més el per què estaven allà fent-li la mà a l’exèrcit i el per què de l’actuació policial i van marxar contents per la gran receptivitat de les joves.
Els objectius van ser complerts, per una banda, denunciar el paper de l’exèrcit a les guerres que dessagnen països arreu del món pels interessos econòmics de la burgesia internacional, ja siga en forma d’explotació i robatori dels recursos naturals o de assassinats i violacions de la gent autòctona. Per altra el fet que l’exèrcit s’oferisca com a eixida professional, amb la possibilitat que et paguen els estudis; cosa adreçada als sectors més precaris de la classe treballadora, que el poden vore com una manera de pagar-se els estudis tot i que siga fent de carn de canó de la classe dirigent a les seues guerres.
Que no saben les filles de la classe treballadora què fer després de l’institut? Que els hem furtat tota il·lusió o capacitat per triar el seu futur? Cap problema, els oferim la possibilitat d’entrar a l’exèrcit, amb la gran motivació de tindre una vida emocionant, viatjar a països desconeguts, conéixer gent interessant... i matar-la...
