|
Ben Ami i el genocidi palestí
l'Horta, 06/11/2005
Us mostrem la carta que hem fet arribar al diari Levante coma rèplica a les crítiques rebudes arran dels incidents per la presència de l'ex-ministre israelià Ben Ami.
En resposta a l’article d’opinió publicat en aquest mateix periòdic en la seua edició del 2 de Novembre, El caso del profesor Ben Ami: antisemitismo ranpante, signat per Agustín Remesal i Carmen Postigo, i al voltant de les diferents manifestacions de condemna que s’han produit arran l’acte de boicot a Shlomo Ben Ami, Maulets vol aclarar algunes qüestions.
En cap moment de la protesta es va intentar agredir al Sr. Ben Ami, només es van produir crits i espentes arran de la intervenció violenta dels guàrdies de seguretat de l’edifici de La Nau, que provocaren ferides en un ull a una jove i diversos contusionats entre els assistents a la protesta. Malgrat això, el Sr. Ben Ami en cap moment va ser agredit, com molts mitjans de comunicació han destacat en els últims dies.
La protesta anava dirigida exclusivament a la presència, apadrinada per l’organització dels Premis Octubre i de la Universitat de València, del Sr. Ben Ami a La Nau. Aquest individu, més enllà de la seua condició de professor i intel.lectual israelià, autor de diversos llibres, com ara ¿Cuál es el futuro de Israel? (Ediciones B), va ser ministre de Seguretat entre 1999 i 2001 i ministre d’assumptes exteriors durant el govern laborista d’Ehud Barak. Caldria recordar que durant l’any 2000, mentre el Sr. Ben Ami ocupava el càrrec de Ministre de Seguretat, les forces d’ocupació i els colons israelians van assassinar un total de 297 civils palestins inocents. Quinze d’aquests assassinats foren execucions extrajudicials. Com indicava el col.lectiu Palestina Lliure en un comunicat previ a la celebració de la conferència, el Sr. Ben Ami és persona “non-grata “perquè defensa el projecte sionista, d’ideologia racista i excloent que promulga un Estat exclussivament per jueus i que fomenta la discriminació, a més de negar el Dret al Retorn dels refugiats palestins expulsats de les seus terres quan ell, nascut a Tànger (Marroc), es beneficià del “Dret Històric” d’establir-se a Palestina”. Els crits llençats contre el Sr. Ben Ami eren ben acordes amb la realitat –si ens fixem en ella. Més enllà de les diverses consideracions estrictament relacionades amb el conflicte palestino-israelià, que ara tractarem, resulta indignant que els Premis Octubre donen veu a un criminal de guerra, el cas del qual hauria d’estar estudiat per la justícia internacional.
Algunes persones, com el Sr. Climent, President d’Acció Cultural, així com gran part dels mitjans de comunicació s’han mostrat molt crítics amb els fets succeïts, però en cap moment s’ha tractat l’arrel de la qüestió: el tractament unilateral del conflicte per part dels organitzadors, convidant únicament a una de les parts en conflicte, el representant de la qual, a més, ha estat acusat d’atacs premeditats i executats per part de la desmesurada i perillosa força militar d’Israel contra civils palestins inocents, entre els quals trobem a xiquets, ancians i dones. Aquest acte, a banda d’excloure una de les parts implicades en el conflicte, resultava molt deficitari respecte a la complexitat del conflicte.
La resistència a Palestina sempre ha estat acusada per un sector dels mitjans de comunicació i dels intel.lectuals de practicar l’antisemitisme. Aquest ha estat l’argument favorit utilitzat contra els moviments de solidaritat amb la lluita del poble palestí i contra autors crítics amb la política genocida d’Israel, com és el cas del nord-americà Noam Chomsky (que, a més, és jueu!). Agustín Remesal i Carmen Postigo, consideren els fets com “un rebrot d’antisemitisme”, però, què té a veure l’antisemitisme amb el conflicte palestino-israelià? Absolutament res. El moviment de solidaritat amb la lluita del poble palestí dirigeix les seues crítiques i accions contra la política expansionista i genocida exercida per l’Estat d’Israel, en cap cas ataca al poble jueu. I és que, com passa amb altres conflictes internacionals, gran part d’intel.lectuals i de mitjans de comunicació, servils amb el discurs dominant, coincideixen a posicionar-se amb l’actor que es troba en una situació superior de força i de poder respecte a l’altra part en conflicte.
En aquest cas, aquest posicionament s’ha produit amb l’Estat d’Israel, que exerceix una opressió sagnant sobre el poble palestí des de l’any de la seua creació, el 1948. Fou a partir d’aquest mateix any, quan la creació de l’Estat d’Israel provocà la expulsió i la fugida inducida de 800.000 palestins. En l’actualitat, els refugiats palestins arriben a la xifra de quatre milions de persones, repartides entre Jordània (1.780.000), Líban (400.582), Siria (424.650), Cisjordània (687.542) i Gaza (961.645). Aquests oblidats de l’Orient Mitjà pateixen una greu situació, denunciada incontables vegades per innumerables institucions i organismes internacionals, com ara l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), que és responsabilitat exclusiva de l’Estat d’Israel. El mur de la vergonya és un altra de les polítiques amplament denunciades des de la seua creació, amb les conseqüències directes per la població civil palestina que això suposa. Aquest mur ha estat denunciat i declarat il.legal en nombroses ocasions per les Nacions Unides, però Israel, suposat oasi de democràcia a l’Orient Mitjà incompleix sistemàticament les resolucions dictades per l’O.N.U. –en cas de no ser vetades pel màxim aliat d’Israel al planeta, els Estats Units. Els atacs contra la població civil palestina inocent per part de les forces d’ocupació són habituals als territoris palestins i als camps de refugiament, sent víctimes de l’armament israelià xiquets, joves i dones.. Els fets de Sabra i Chatila ens recorden el nivell de violència i de manca de respecte dels drets humans que caracteritza a Israel, però aquests fets no són, malauradament una excepció: són qüotidians per milers de civils palestins. La situació dels palestins a les presons és insostenible, per no parlar de la situació socioeconòmica, que arran de l’impacte de l’ocupació, pateixen els palestins. A més Israel, constitueix el principal element de desestabilització al món àrab, com demostren les diferents ingerències als països veins de la regió, com ara el cas de Líban, o la possesió d’un important programa nuclear amb finalitats militars, denunciat l’any 1986 pel famòs enginyer Mordechaï Banunu al periòdic Sunday Times.
Els aspectes criticats de l’Estat d’Israel per diferents motius són innumerables i és difícil resumir-los en poc d’espai, però en tot cas, criticar la política de l’Estat d’Israel no té absolutament res a veure amb l’antisemitisme. Les acusacions d’antisemitisme només fan que desviar les mirades del món al genocidi que, en aquests moments, i des de fa més de mig segle, l’Estat d’Israel està cometent contra Palestina.
Defensar el poble palestí i denunciar la política genocida de l’Estat d’Israel va més enllà de la política, és una qüestió ètica i moral.
Comissió de premsa de Maulets.
València, 2 de Novembre de 2005
|
