|
L'estratè gia de Lisboa
, 24/05/2006
Breu explicació sobre l'estratègia pactada pels estats de la Unió Europea.
Estratègia de Lisboa
L’Estratègia de Lisboa és el resultat d’un pacte entre els estats europeus al servei del capital d’aquest continent. Era aprovada en març de 2000 i pretenia convertir Europa en l’economia més competitiva i dinàmica del planeta en tan sol 10 anys. Consistia en un conjunt de mesures disfressades de bona voluntat i de progrés i sostenibilitat, però que impulsaven inevitablement a la implementació de les tesis neoliberals en totes les esferes relacionades amb l’economia.
Sota l’aparença de modernització dels sistemes d’ensenyament i de sanitat i seguretat social, s’impulsava la privatització progressiva (en el cas de l’ensenyament, complementant-se amb la famosa Declaració de Bolonya, del 98) i el control per part del mercat de la majoria dels serveis.
Es pretenia i es pretén promoure la concentració del saber al servei del mercat en aquest continent. Açò justifica els canvis en el sistema educatiu, l’enfocament productivista formal i material de l’ensenyament, la investigació privada i dirigida de les empreses (que empresona i posa barreres a la circulació del saber i les innovacions tecnològiques), o el procés de fugida de cervells que afecta a tants països menys desenvolupats, que veuen com les persones més aptes per contribuir al seu desenvolupament es veuen forçades a migrar i són explotades juntament amb el precariat europeu.
A més sota la denominació d’internacionalització de l’economia privada europea tractava de consolidar-se la UE com a potència imperialista preponderant, amb la concentració d’activitats de recerca (monopoli o oligopoli amb els Estats Units i el Japó, del progrés tecnològic) i l’extensió a nivell mundial de la prestació de capital (que empobreix i parasita els països més pobres amb forts interessos pels diners prestats per tal de desenvolupar-se) i de serveis.
A més es continuava amb la dinàmica, ja consolidada a Maastricht, de desmantellament de l’estat del benestar i de la protecció dels drets socials, mitjançant l’aplicació de polítiques de reducció d’impostos per a les empreses i reducció de la despesa social per a l’estat; el que es denomina una política fiscal estable: el triomf de les polítiques parcialment antiestatistes i maximitzadores del benefici privat del neoliberalisme hegemònic.
|
