Precisament enguany, que se celebra el 70è aniversari de les Normes de Castelló, una proposta de normativització del català del País Valencià que, per no ser prou diferent del català del Principat, ben poc agrada a la Real Academia de la Lengua Valenciana. Quan ja crèiem demostrat de sobres que el català és un, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, són de nou els polítics espanyols i espanyolistes els qui intenten desmuntar el nostre país, i a més des de l’àmbit que no els pertany a ells sinó als filòlegs. Són els mateixos, l’eix vertebrador del tripartit que diu ser catalanista i d’esquerres, que agafen el relleu de la dreta espanyola i continuen volent-nos fer creure que el nostre país té els límits als Pirineus i al Delta de l’Ebre, i que la gent de Tortosa i de Vinaròs no parlen la mateixa llengua, sense ni tan sols posar-se vermells.

I mentre els polítics discuteixen sobre el sexe dels àngels, la nostra llengua pateix un retrocés imparable al carrer. De què serveix que més del 90% de la població l’entengui si ni la meitat el fa servir habitualment? Encara que ens ho vulguin amagar, tot forma part de l’estratègia dels partits espanyols, com el PP o el PSOE, i dels que, tot i llençar la pedra i amagar la mà, en son còmplices, com ho va fer CIU al seu dia i com ara fan ERC i ICV. Uns fan la feina, mentre els altres se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Destrossar un país no és senzill, però ells tenen la paella pel mànec. I la llengua és només un dels molts fronts que tenen oberts contra el poble català. Per això cal que totes i tots, grans però sobretot joves, prenguem les regnes del nostre futur i encaminem el nostre país cap allà on vulguem que vagi. L’organització ha de ser la nostra resposta.