El dissabte 15 a poqueta vesprada arribaven algunes persones a la Plaça de Baix i lentament s'anaven congregant front la façana de l'Ajuntament, fins una trentena de totes les edats començaven a trencar la quietud de la plaça que aquest dissabte restava en calma. Calendura marcava les cinc colpejant la campana de baix rítmicament amb el seu martell i Calendureta no s'immutava. Feia fred, dues dones amb les galtes encarnades sostenien una pancarta "no pagarem les vostres crisis! Maulets", es notava que estava feta a mà, amb lletres grosses i el traç poc acurat. Les mirades curioses d'alguns vianants saltaven agitades entre la gent tractant de retindre totes les imatges que podien mentre caminaven. El sol anava amagant-se darrere les façanes restaurades dels antics edificis que envolten la Corredora i a les esquenes de la gent s'il·luminà de sobte el rètol del Santander d'un roig estrident que estripava implacable la llum pàl·lida de la vesprada, com una premonició que advertia d'una escomesa imminent contra la vida de moltes treballadores. Set homes i una dona es mantenien rígids a alguns metres de distància, parlaven entre ells mentre vigilaven desficiosos la gent escorcollant cada gest amb menyspreu; de tant en tant somreien amb la prepotència que només es pot permetre qui va ben armat. Encara era tardor, però olia a hivern i per la vorera d'enfront caminava un home vell amb una lentitud admirable fins aturar-se just enfront de la pancarta, arrugava el front amb la mirada fixa com si tractara de desxifrar un enigma pràcticament incomprensible. Una jove aguantava la bandera de l'estel roig que no onejava gaire, no feia vent, i mirava consirosa com al balcó de l'Ajuntament encara penjaven els draps de sempre -prompte no hi seran-. Ja feia estona que Calendura havia tocat les sis, la gent començà a arreplegar i marxava tal com havia vingut, a poc a poc i amb la conversa, alguns encara havien de tornar a treballar o fer-se càrrec d'algun familiar, era una protesta d'ungles, dents i carn.

Ahir a algun luxós indret de Washington, més de 9.000 kilòmetres al nord-oest de la Plaça i Baix, es reunia el G20; ministres d'economia i governadors de bancs centrals ben vestits representant el conjunt de la classe dirigent. Zapatero finalment era present, Sarkozy l'havia convidat, i sobre la taula una premissa clara: salvaguardar a tota costa els seus interessos davant aquesta nova fallida sistèmica. Sufragaran amb diners públics les pèrdues de bancs, extremaran les polítiques de liberalització de l'economia i abocaran novament a la misèria grans capes de la població mundial. El desdejuni era exquisit, hi havia fotògrafs, abraçades i apretons de mans, tornaren a casa en avió privat. Refundaran el capitalisme. Hi haurà més guerres, més palestines i colòmbies, més iraqs i afganistans, més mosques a la cara de xiquets amb el fetge unflat, més presos i refugiats, més treballadors sense treball, més pateres i cayucos, més gent sense sostre i més sostres en propietat dels bancs, més cops de porra i més pistoles de goma, més estómacs buits i més mortes de fam, de fam...