Arriba, com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones, com a nació i com a treballadores.

Mentre la nostra terra resti esquarterada i dividida i dominada pels estats capitalistes espanyol i francès, la llibertat plena de la nostra gent serà una quimera i ens haurem de conformar a viure de les engrunes que cauran de la taula dels nostres amos, que aquells que ens administren treballaran per recollir i mostrar com una victòria, ensenyant-nos a resignar-nos-hi. El sainet protagonitzat pel tripartit per negociar el finançament ho escenifica clarament. La nova escena del teatret arriba ara amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut d'autonomia del Principat. La classe política veu perillar el tros de cadena que havien sumat a la que ja ens lligava, i que semblava que ens donava més marge de moviment. No s'han plantejat, com cada cop fem més gent, que el que cal és començar a estirar per arrancar l'estaca que ens manté lligats.